10 Cançons Tradicionals Russes de Dmitri Xostakóvitx

 

A l’hora d’escollir un repertori em fixo, a grans traces, amb la seva justa dificultat tècnica, la seva proximitat auditiva tant per als cantaires com per a l’audiència, en que marqui una diferència sigui per la seva desconeixença com per la seva llunyania cultural, i en que s’adapti a les característiques sonores de la coral i que agradi al director per poder transmetre als cantaires tota la complexitat de l’obra.

Dificultat tècnica

En aquest cas he volgut fer un altre viatge cap al s. XX, en llengua estrangera com en experiències anteriors, però aquesta vegada amb una obra en rus “Десять русских народных песен” (“10 cançons tradicionals russes”) de Dmitri Xostakóvitx. Això comporta una dificultat lèxica per a la qual cosa crec interessant per a la coral rebre la col·laboració de persones coneixedores de l’idioma estranger originari de la composició a treballar per corregir la dicció i ser fidel a una interpretació més purista. És ja conegut per la trajectòria de l’Orfeó des que vaig emprendre la direcció, el respecte a la interpretació de les obres en el seu idioma original, ja que l’idioma original dóna una genuïna sonoritat a l’obra tal i com el compositor l’havia creat, essent alhora més fidels a la seva expressivitat i direcció del fraseig. Per altra banda a l’Orfeó tenim cantaires que malgrat la seva àmplia experiència coral no són professionals. És per això que importa que les obres candidates no els sobrepassin en dificultat tècnica però suposin alhora un repte per no esdevenir exageradament simples, com crec haver encertat en l'obra ja citada.

Proximitat auditiva

La seva proximitat auditiva és un clam cap a l’oient conegut. Obres d’harmonització temperada són més ben acollides que obres de sonoritat arriscada i en el moment d'endinsar-nos en el seu aprenentatge suposen un desafiament notable no menys atractiu per mi personalment ans al contrari. No obstant, la voluntat de descobrir obres més experimentals, en la meva opinió, s’ha d’emprendre amb cautela i a petites passes per no fer un treball poc valorat per qui l’escolta.

Diferència cultural

Cal tenir en compte que les persones que constitueixen l’Orfeó són de parla autòctona i d’influència, salvant alguna excepció, del folklore català i espanyol com també ho és la gran majoria del seu públic. És per això que subratllo una diferència cultural en les noves obres escollides, molt útil per enriquir el conjunt coral i la dicció vocal al cantar en llengües que no són la pròpia, descobrint els recursos fonètics i alhora expressius que amaga cada mot, sense que això pugui esdevenir una barrera idiomàtica ja que la música supleix, com a llenguatge abstracte, la complexitat de comprensió. Seguint amb aquesta línia abordo un esperit de creixement al conèixer altres compositors. Aquestes influències musicals donaran recursos als cantaires de com entendre i interpretar altres obres.

Característiques sonores

Segons la meva experiència coral, conèixer la qualitat que aporta cada veu en la totalitat de la massa coral és primordial per escollir un repertori adient perquè el seu aprenentatge esdevingui còmode i alhora dotat de repte. Cada coral té les seves limitacions vocals i posseeix en essència un timbre conjunt, és per això que no existeix, al meu entendre, una coral universal que pugui cantar tot tipus de repertori. Coneixedor de les veus que constitueixen l’Orfeó Atlàntida, no és apropiat interpretar Händel, Mozart o Gounod entre d’altres. Però si que veig en el timbre conjunt un dramatisme, una maduresa vocal més apropiada per fer estils com el romanticisme tardà, neoclassicisme i música del s. XX.
Com a director simplement espero gaudir del treball d’aquesta obra junt amb la resta de companys cantaires, haver encertat en un altre nou objectiu i poder arribar a satisfer al públic amb un desenllaç de meritós èxit. Ara ja no tant com a director sinó com a company crec haver entès una filosofia de l’Orfeó de superació conjunta tan professional com humana i és per això que el treball fet i emprès tendeix a la fluïdesa darrere sempre de l’exigència i rigidesa del voler fer-ho millor.