La Messa di Gloria de Puccini

 

La Messa di Gloria de Giacomo Puccini, fou composta per orquestra i cor a quatre veus mixtes amb parts de tenor i de baríton solistes (el baix solista és opcional). Originalment titulada Missa a quatre veus i orquestra, aquest nom va derivar cap a la seva designació actual de Messa di Gloria a causa de la importància donada al seu meravellós segon moviment, el Glòria, que té una durada de gairebé un 50% de tota la peça. L'obra anticipa la carrera de Puccini com a compositor d'òpera, oferint espurnes de la força dramàtica que aviat es faria palesa a l'escenari.

Gratias agimus tibi, és una ària apassionada del Glòria per a tenor i orquestra, ens porta tot un seguit d'emocions des de la recollida part pastoral fins al seu clímax arrabatador, al voltant de les simples línies d'acció de gràcies del tenor.La majoria de compositors han pensat les línies finals del Glòria, Cum sancto Spiritu com un coral, i Puccini no ha estat l'excepció. Aquí comença la impressionant fuga, que conclou amb l'afirmació triomfal de la línia d'obertura del Glòria (Glòria in excelsis Deo), i el gran tancament amb l'Amén. Puccini va compondre la Missa com a tesi de graduació de l'Istituto Musicale Pacini. Va tenir la seva primera presentació a Lucca el 12 de juliol de 1880. No obstant això, el Credo ja havia estat escrit i interpretat el 1878 i va ser concebut inicialment per Puccini com una peça autònoma. Puccini mai va publicar el manuscrit complet de la Messa i, encara que ben rebut en el moment, no es va interpretar de nou fins 1952 (per primera vegada a Chicago i després a Nàpols). No obstant això, Puccini va tornar a utilitzar alguns dels seus temes en altres treballs, com l'Agnus Dei a la seva òpera Manon Lescaut i el Kyrie a Edgar.